Gossos literaris

No m'agraden especialment els gossos; si haguera de triar animal de companyia en preferiria un menys humanitzat o menys dòcil, posem per cas un gat, o un lleopard  de les neus. Tampoc sóc amic de llegir relats breus; els trobe, molt sovint, absents d'interés.

Doncs mira per on, entre els meus records literaris més estimats hi ha almenys dos relats breus que parlen de gossos.

El primer es titula O crime do professor de matematica, i és obra de l'escriptora brasilera d'origen ucrainés Clarice Lispector. El conte, que forma part del llibre Laços de família (fàcilment trobable en castellà o català), narra la següent acció: un professor de matemàtiques porta en el cotxe el cadàver d'un gos que ha de soterrar en algun lloc. Els que han llegit algun relat de Lispector saben que no hi ha paraules per a descriure'ls, ni pense trobar-les. Benvinguts a l'univers Lispector.

Més recentment, he llegit un relat anomenat Nimrod, que ens narra una escena en la qual un gosset apareix, o és vist, o és rebut, en la cuina d'una casa. Una petita joia literària d'a penes sis pàgines. El seu autor és el polonés Bruno Schulz, que le va incloure en un recull anomenat Les botigues de color canyella (1934). Narracions enigmàtiques, escrites amb prosa pictòrica i onírica. No tardaré molt en dedicar-li un post a eixe gran desconegut, Bruno Schulz.

Ens hem de convertir en els censors despietats de nosaltres mateixos

Hi ha certa nostàlgia per la música pop-rock dels anys huitanta, que afecta principalment a aquells que, com jo mateix, vam viure la dècada en plena adolescència. Hi ha també, però, joves creadors d'ara que, sense tenir l'experiència de primera mà, s'estan dedicant a recrear i reinterpretar aquella música. Un d'ells és el nordamericà John Maus, nascut precisament en 1980. El seu tercer àlbum, que porta l'estrambòtic títol de We Must Become the Pitiless Censors of Ourselves, serà publicat pròximament. De moment, es pot escoltar íntegrament en aquesta pàgina web, de la revista NPR, que inclou també un interessant article.

Els temes d'aquest àlbum, i també els dels dos anteriors (Songs, 2006, i Love is Real, 2008), poden definir-se com una espècie de magma psicofònic on reverberen grups com ara New Order, Orchestral Maneouvres in the Dark o The Chameleons, entre altres, una amalgama de sonoritats nascudes en el sintetitzador i melodies pegadisses ultra-huitanteres. Potser el disc no passarà a la història com una obra mestra però conté almenys un tema que em sembla colossal. Es diu Streetlight i és la primera pista del disc (mireu el link més amunt). Va ser posar la canço i començar a ballar com un jovenet pels corredors del meu pis!

Petrushka

No sóc amic d'efemèrides però esta és insuperable. M'ha fet memòria un article aparegut en la revista musical NPR: hui fa 100 anys es va estrenar el ballet Petrushka, amb música del gran Igor Stravinsky (1882-1972*). L'any anterior havia sigut L'Ocell de Foc, després vindria La consagració de la Primavera. Tot això en consonància amb Diaghilev (empresari), Nijinsky (ballarí), Fokine (coreògraf) i altres personatges ja llegendaris reunits al voltant dels Ballets Russes.

Senyors, em lleve el barret! Ací tenen una de les explosions de creativitat més extraordinàries que se'm puguen venir al cap. Petrushka, primera part:



* Em fa goig pensar que quan vaig nàixer, Igor Stravinsky encara era viu. Això em permet un meravellós lligam amb el passat. En la seua caòtica autobiografia, que vaig llegir fa temps, Stravinsky recorda un moment de la seua infància en què va vore en persona al més gran entre els grans: Piotr Ilich Tchaikovski (1840-1893).

Lectures d'estiu

Comencem la temporada amb Le rouge et le noir, de Stendhal, tot un clàssic.

(Per si de cas, amb el diccionari ben obert)

I en llista d'espera, o millor dit en les baldes de la prestatgeria, trobem els següents llibres:
    - Les Catilinaires. Amélie Nothomb
    - The Corrections. Jonathan Franzen.
    - Sobre héroes y tumbas. Ernesto Sábato.
    - Homes i falagueres. Toni Cucarella.
    - El cobrador. Rubem Fonseca.
    - Almas muertas. Nikolai Gogol.
    - Les botigues de color canyella i El sanatori de la clepsidra. Bruno Schulz.
    - Le coup de grâce. Marguerite Yourcenar.

¿Tindré temps per a tots? Entre terrasseta i platja, diria que sí.